[raw]
We need your support!
In the time of the attack of the Turkish army and its jihadist allies we depend on your financial support. Activists of the Internationalist Commune are taking place at different places in the defense of the revolution. Our media team is preparing articles, videos and photos to share to the outside. If you want this work to continue please support us.
[/raw]
Sóc un internacionalista d’Alemanya a Rojava, on hi porto molt de temps per involucrar-me activament en la revolució i aquí he treballat en diferents àrees socials. L’any passat, al desembre, vam tenir la situació de fortes amenaces contra la revolució de Rojava en què Erdogan, el règim feixista de l’AKP-MHP, va amenaçar la Federació Democràtica del Nord-est de Síria. Erdogan amenaçava amb anihuilar completament la revolució i, després d’Afrin, prendre també les àrees al voltant de Minbic, Kobani i el cantó de Cizîre.
On eres tu en aquest moment i quina va ser la teva experiència?
En el moment de les amenaces jo era a Qamislo. Érem allà amb la joventut revolucionària fent treballs socials. Entre altres coses, vam construir un centre esportiu per fer arts marcials, Taek-Wando i Kickboxing. El barri en el qual estava és un barri gran, d’uns 20.000 habitants. Hi ha 27 comunes, i hi ha més de 170 famílies amb màrtirs de YPG i YPJ. Podem dir que és un districte on una gran part de la població dóna suport i participa en la revolució i també està organitzada a les comunes i en diverses institucions, com són el moviment de dones i de joves.
Al principi, quan van començar les amenaces, hi va haver un gran moviment en la societat. Recordo, per exemple, que vam convocar una gran reunió. Una reunió en què van participar tots els copresidents de les comunes. En aquesta reunió vam parlar amb la població, vam discutir el que calia fer i el que es podia fer per donar suport a les forces militars. Vam posar en pràctica el concepte que anomenem Guerra Popular Revolucionària. Aquesta reunió em va impressionar personalment en aquest moment. En aquesta gran sala s’hi havien reunit els copresidents de les comunes, 27 dones i 27 homes i alguns membres de la joventut revolucionària. Sobretot, les dones van irradiar un gran poder a l’assemblea. Des del principi es va subratllar que estaven disposats a defensar la revolució, a prendre les armes a les mans i a no permetre que Rojava fos ocupada per l’Estat feixista turc i les seves bandes jihadistes. En aquesta reunió es va decidir que es crearien diferents comissions. Comissions per defensar la revolució, comissions que donen suport directament a les forces militars i que contribueixen en diferents sentits a la defensa per fusionar les unitats militars i el poble en una força unificada.
Com eren aquestes comissions?
Aquestes comissions consistien, d’una banda, en la logística i la medicina i, de l’altra, en la feina pràctica per construir posicions militars. També hi havia una comissió per fer que el treball de reconeixement de l’enemic, com els avions no tripulats i els bombardejos aeris, es quedessin en res. Després d’aquesta reunió, aquestes comissions van ser implementades a totes les comunes.
Nosaltres, com a joves revolucionaris, hem intentat donar suport a les comunes en aquest treball.
Com hem d’imaginar això a la pràctica? A la pràctica anàvem cada dia a les comunes, anàvem a les famílies, preníem tè amb elles, discutíem i tractàvem de recolzar-les de manera molt pràctica en aquest procés. Quan construíem una posició defensiva, per exemple, preníem pales i pics i començàvem a cavar als jardins, construint petits búnquers que protegeixen contra els projectils d’artilleria. Vam construir defenses just a la frontera. Hem d’imaginar que el districte està molt a prop de la frontera turca, on es visualitza el mur i la ciutat de Nisêbîn al Kurdistan del Nord. Allà vam omplir sacs de sorra i vam construir petites posicions darrere de les parets de jardí.
La Comissió de Salut ha intentat organitzar l’educació de primers auxilis a les comunes. En una comuna anomenada S. Xebat, que està molt ben organitzada, l’educació es va posar en marxa al cap de poc temps. Allà, més de 70 dones i joves van rebre formació mèdica per poder realitzar primers auxilis en cas que el districte quedés aïllat durant la guerra, per atendre les persones ferides i les necessitats sanitàries més bàsiques. Per descomptat, un també ha d’imaginar que en una situació així també es guarden subministraments ja que la població realment s’està preparant per al pitjor: la guerra.
Una altra part molt important va ser, per descomptat, la mobilització per preparar la gent per la situació de guerra, per parlar amb ells. Què significa això en la vida diària i en la pràctica? Nosaltres, com a militants revolucionaris, hem d’unir-nos amb el poble per guanyar aquesta guerra ja que les forces militars per si soles no podrien guanyar-la i és molt important que es converteixin en un de sol amb la gent que coneix el districte, i que ha de quedar-se. Si la població abandona el districte, seria molt difícil guanyar aquesta guerra. Això vol dir que hem tingut moltes converses amb persones i famílies, i per descomptat hi va haver moltes dificultats, però també molts moments agradables.
Especialment la propaganda que es va fer als mitjans de comunicació, per part d’Erdogan, i la propaganda dels EUA dient que es retirarien, va influir en el nostre treball. Podem anomenar aquesta propaganda com a part de l’«estat de guerra especial». Una i altra vegada, quan els Estats Units van fer declaracions sobre si marxarien o es quedarien, va influir en les converses que vam mantenir amb la gent. Algunes famílies no podien creure que la guerra pogués arribar, altres confiaven molt en els EUA i, per descomptat, també hi havia moltes que deien que no importava el que diguessin els EUA, no importava el que diguessin les forces imperialistes, només podíem defensar-nos nosaltres mateixos i d’acord amb aquest raonament treballem; aquesta era també la nostra línia en l’organització amb la gent de Rojava i Qamislo.
La nostra tasca com a joventut revolucionària era, com he dit, donar suport a les comunes en les diferents comissions. Però, és clar, també vam haver d’organitzar els joves. En aquest moment érem alguns internacionalistes, dividits entre diferents treballs, i tractàvem d’enfortir les tasques defensives de la joventut, de guanyar nous joves i també de formar-los. Aquestes són unitats d’entrenament molt simples, no es tracta d’un entrenament militar molt ampli, sinó del que és bàsic. No sabíem quan començaria la guerra. Començarà demà, començarà en una hora, ens queden dues setmanes? Tenir tanta incertesa no és una situació fàcil, així que, en conseqüència, intentem organitzar-nos i actuar.
Cal dir que els joves estan molt ben organitzats a Rojava i no només la joventut revolucionària, sinó que la joventut té sobretot un paper important dins de les unitats de defensa YPG / YPJ i a les forces de seguretat d’Asayis. Això vol dir que al nostre districte hi havia diversos centenars de joves que ja estaven organitzats en les diferents unitats, de manera que el nostre objectiu era convèncer els joves que encara no estaven organitzats perquè s’alcessin per la revolució i la defensessin.
Què hi ha de la feina que feies abans de la mobilització? En aquesta situació, hi havia només l’enfocament en la guerra?
No, no és que només estiguessin en primer pla els treballs de mobilització i de defensa de Rojava, per descomptat, seguim intentant continuar amb el treball quotidià a petita escala. Les tasques es complementen i estan inseparablement connectades entre si en la Guerra Popular Revolucionària. Intentem treballar en el nostre centre esportiu i intentem oferir un programa cultural al centre juvenil. Sí, per poder seguir vivint amb normalitat a la societat. No sabíem quan arribaria la guerra i no sabíem com seria de difícil. Per tant, no hagués estat bo centrar-se només en el treball militar. També és important expandir l’organització social en totes les àrees, ja sigui l’organització dels joves, ja sigui l’organització de programes esportius revolucionaris o programes culturals. Segueix sent important romandre actiu en tots els àmbits i desenvolupar la revolució pas a pas, també en l’àrea de l’educació i la salut, en totes les àrees que podem imaginar, on el canvi revolucionari és possible.
Què et portes, com internacionalista a Rojava, d’aquesta època?
Finalment, m’agradaria dir que aquesta experiència va ser realment una experiència revolucionària molt valuosa per a mi, intensa i profunda. Una experiència que encara no havia tingut a Rojava. Crec que va ser el mateix per a tots els que vam estar en aquestes tasques. Desafortunadament, els altres companys no tenen gaire temps per explicar la seva experiència personal. També seria molt emocionant el que les companyes poden explicar de la feina amb les joves. Crec que aquests moments són els més bonics i valuosos per als internacionalistes; vam aconseguir sentir realment el poder que hi ha aquí, sentir la unitat de la població, ja siguin àrabs, kurds, armenis o assiris i entendre la unitat amb les forces militars, veure realment que les YPG / YPJ són una força que ha sortit dels pobles i de les famílies per defensar la societat. Les mateixes famílies són la revolució. Aquestes són experiències realment importants, també per bregar amb les contradiccions ja que no sempre va ser fàcil tenir aquestes converses. Tampoc és que realment el 100% de la gent doni suport a aquesta revolució. El treball quotidià convincent i constant és necessari per seguir motivant a la gent tot i la guerra. Cal treballar junts, no hi ha altra solució, la resistència ha de continuar per aixafar l’imperialisme, el capitalisme i el patriarcat.
Per això vull aprofitar aquesta oportunitat per convidar a tots una vegada més a venir a Rojava i unir-se a aquesta revolució. Aquesta és la revolució d’aquest temps, és la revolució de segle XXI. És una gran lluita antifeixista. Una gran lluita per l’alliberament de la dona i de la societat. En aquest sentit, us desitjo a tots un exitós 1r de Maig.
Bijî Sosyalizmê!
Visca el socialisme!