Aquest article ha aparegut primer com a col·laboració externa a lowerclassmagazine.
Són les 4:30 del matí. Sota el vent fred i la pluja, ens reunim davant del centre del consell popular d’una petita ciutat del nord-est de Síria. Sota les llums de les furgonetes i camionetes, es respirava un ambient de tensió i decisió. Vam venir a acomiadar-nos de les 150 persones: joves, mares i ancians. Estan a punt de partir cap a Alep per obrir un corredor entre el territori de l’administració autònoma del nord-est de Síria i els barris sota setge d’Alep.
Durant dies, milícies islamistes, sota el lideratge del “govern de transició” i Turquia, han estat assetjant els barris de Sheikh Maqsoud i Ashrafiye. Tots dos barris junts tenen aproximadament el doble de la mida del barri de Salamanca a Madrid i allotgen unes 400.000 persones. Molts provenen d’Afrín, la qual ha estat ocupada per Turquia des del 2018. Ja el 7 de gener Ilham Ahmed, copresident de l’oficina de Relacions Exteriors de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria (DAANES), va declarar: “El govern sirià va declarar la guerra als kurds”.
Els atacs van començar poques hores després d’una reunió entre Israel i Síria sota la mediació dels Estats Units. Totes les parts la van avaluar positivament, ja que es va acordar establir un canal de comunicació directe. Els atacs segueixen un patró que s’observa des de la caiguda del règim d’Assad: cap a fora, acords de seguretat i distensió, a l’interior, guerra. Anteriorment, al març, les forces de seguretat sirianes, dominades per les milícies d’HTS, van atacar comunitats druses a la regió de Sweida, Síria. Al juliol, més de 1500 alauites van ser assassinats a la regió costanera de Síria.
Els plans del govern interí són més que obvis: manifestar el seu poder. Tot i això, en realitat, estan destruint les bases per a una pau i estabilitat duradores a Síria. Una solució democràtica ha donat pas a acords bruts i a la divisió del país en esferes d’influència per part de potències estrangeres. Sembla que això és el que es vol dir quan, a l’estratègia de seguretat publicada recentment per la Casa Blanca, s’afirma que «Síria continua sent un problema potencial, però amb el suport nord-americà, àrab, israelià i turc podria estabilitzar-se i recuperar el lloc que li correspon com a actor integral i positiu a la regió».
La política de l’imperialisme nord-americà i altres actors de la modernitat capitalista han tornat a portar els horrors de la guerra a aquelles zones de la ciutat que el 2013 ja van ser escenari de la resistència històrica contra les bandes d’Al-Nusra. Aleshores, la gent, i especialment la joventut, es van organitzar i es van convertir en pioners de l’estratègia de la guerra popular revolucionària.
Des de llavors, Sheikh Maqsoud i Ashrafiye s’han organitzat seguint l’exemple de Rojava: les decisions es prenen als consells locals. La seguretat al barri està a càrrec de les Asayish (forces armades locals). A totes les institucions, el sistema de copresidència ha estat una pràctica habitual. Les dones tenen un paper central, tant a la societat com a la defensa dels barris. Com en altres llocs, la revolució de les dones ha provocat profundes transformacions. Això posa en relleu que, si volem tenir èxit com a socialistes, no podem deixar l’alliberament de les dones en mans d’un teòric “després de la revolució”.
Mentre la pluja creix, el cant dels internacionalistes trenca el minut de silenci. Els lemes ressonen. Des de l’altra banda del carrer: “Visca la resistència d’Alep!” Visca la resistència de Sheikh Maqsoud i Ashrafiye!
Un ancià porta una manta. En veu baixa, diu: «Per si fa fred». Va aprendre de la resistència a la presa de Tishreen, on, juntament amb centenars de persones, va donar suport la lluita al front durant diverses setmanes amb protestes civils.
Després d’un comiat intens, el comboi d’uns 30 vehicles es comença a moure. Poc després de passar el darrer checkpoint a Deir Hafer, abandonant el territori sota control de les Forces Democràtiques Síries (SDF per les seves sigles en anglès) per fer una vigília per l’obertura d’un corredor humanitari, el centre de premsa de les SDF anuncia un alto el foc a Alep. El que va precedir això són esdeveniments difícils de comprendre en profunditat.
Durant cinc dies, la gent de Sheikh Maqsoud i Ashrafiye, fent espatlla amb uns pocs centenars de combatents lleugerament armats van resistir contra quatre divisions del govern interí sirià, que també comptaven amb el suport de drons turcs i la intel·ligència dels serveis secrets. Tot i les escasses possibilitats de defensar les seves posicions, el poble va prendre una decisió conscient. El consell popular es va reunir, va debatre i va anunciar que no es rendiria, sinó que resistiria.
Les forces de seguretat interna (Asayish) van acatar la decisió del poble. El seu comandant, Ziyad Helebe, va recalcar que estan disposats a lluitar fins a l’últim alè. «Estarem a Sheikh Maqsoud fins a la victòria o fins a caure màrtirs. Mai capitularem».
Aquestes van ser les seves darreres paraules al poble kurd.
Tothom sabia que no només defensaven dos barris, sinó tot el nord i l’est de Síria. És probable que en un futur pròxim la guerra continuï a Deir Hafer, Tishreen i Deir Ez Zor. La guerra d’anihilació, adreçada contra la revolució, ja ha començat. Per evitar-la, cridem campanyes com RiseUp4Rojava i WomenDefendRojava a l’acció immediata.
Una cosa és segura: els valors d’aquests lluitadors valents i de totes aquelles persones que van prendre la decisió de no rendir-se tindran l’última paraula, si difonem al món el que van dir.